Per mi l'Epi és una peça clau de la meva infantesa i adolescència. Va arribar a casa que jo acabava de fer 3 anys i se'n va anar que estava a punt de fer-ne 18. Hi va ser sempre, i encara hi és. En la memòria, en les fotos i en en Lance.
Epi, des d'allà on ets, no sé com t'ho fas, però estic segura que et comuniques amb en Lance. A mesura que es va fent més guapo es va tornant més rondinaire, a més dorm al teu racó. Cada dia és més clavat a tu i a nosaltres ens agrada reconèixer-te en ell. És com si no haguessis marxat.
De vegades intento imaginar-te ara, entre el caos quadrúpedo que hi ha a casa. Estaries tant enfadat!!! Tu, que no soportaves els gossos, però que sempre acabaves fent de cangur de tots i aguantant els seus jocs de cadells.
Epifanio, avui fa 10 anys que vas marxar, però a casa et seguim recordant, i estimant, com el primer dia.
Hago una pausa en el estudio porqué hoy hace 10 años que Epi, nuestro primer quadrúpedo, nos dejó, y no quería que terminara el día sin recordarlo en el que, también, es su blog.
Para mi Epi es una pieza clave de mi infancia y adolescencia. Llegó a casa cuando yo acababa de cumplir 3 años y se fue cuando estaba a punto de cumplir los 18. Estuvo aquí siempre, y aun está. En la memoria, en las fotos y en Lance.
Epi, desde allá donde estás, no se como lo haces, pero estoy segura que te comunicas con Lance. A medida que se hace más gupo se vuelve más gruñón, además duerme en tu rincón. Cada día es más clavado a ti, y a nosotros nos gusta reconocerte en él. Es como si no te hubieras marchado.
A veces intento imaginarte ahora, entre el caos quadrúpedo que hay en casa ¡¡¡Estarías tan enfadado!!! Tú, que no soportabas a los perros pero que siempre acababas haciendo de canguro de todos y aguantando sus juegos de cachorros.
Epifanio, hoy hace 10 años que te fuiste, pero en casa te seguimos recordando, y queriendo, como el primer día.
6 comentaris:
que maco que era ¡¡¡ es cert que els animalons marcan la nostra existència, sobre tot com som nosaltres, que forman part d'una manera de ser.
Epi, segueix i seguirà en la ment vostra, perque es part de la vostra vida.
Petons
pues si era un perro precioso, claro que se recuerdan... para siempre.
I que especials que han estat els nostres primers gossos!! I quina sort que has tingut Núria de poder compartir vida amb un gos des de tant petitona. De ben segur que l'Epi va ser un gran mestre i és el gran responsable de la teva sensibilitat i amor cap als animals. Gràcies Epi, en nom de tots els teus que ara poden beneficiar-se de com és la Núria.
Si, la veritat és que has tingut molta sort! La meva primera gossa ha sigut la Nana i suposo que per això és tan especial...
Sempre cal recordar a la família, sobre tot els que no hi són. Jo tinc les fotos dels meus avantpassats a aquesta casa i així, de tant en tant me'ls miro.
Publica un comentari a l'entrada