diumenge, 28 de juny de 2009

Pixie, segueix el camí de les estrelles / Pixie, sigue el camino a las estrellas

Mai havia estat de fer-se notar massa. Bordava quan arribava algún quadrúepdo nou, fins i tot encara que aquest fos de joguina. No li agradava molestar, suposo que per això feia dies que ens preparava pel que havia de venir. La Pixie marxaria aviat, i no volia que ens agafés per sorpresa. La primera en exigir les seves racions de menjar diàries feia més d'una setmana que no ingeria res que no fos l'aigua amb sucre que li subministràvem amb xeringues. Ni frankfurts, ni potitos, ni iogurts... però continuava essent la gossa alegre de sempre. Ens seguia i demanava carícies, en això també va canviar, potser en demanava més que mai.

Ahir, 27 de juny, al matí, la Pixie va veure com s'obria davant seu el camí de les estrelles, on encara s'hi veia perfectament el rastre d'uns mitjons brillants, i va decidir no ignorar-lo més. Va marxar tranquil·la, envoltada de mans que li feien aquelles carícies que tant li agradaven.

A hores d'ara, de ben segur ja s'ha retrobat amb la resta de quadrúpedos de casa. Quin fart de bordar a les cares noves es deu haver fet! Nosaltres, com sempre, hem quedat tristos, molt tristos, però a la vegada molt satisfets d'haver pogut compartir amb ella aquest darrer any i quatre mesos.

Pixie, iaiona, sempre t'estimarem.


Nunca se había hecho notar demasiado. Ladraba cuando llegaba algún quadrúpedo nuevo, hasta cuando éste era de juguete. No le gustaba molestar, supongo que por esto hacía días que nos preparaba para lo que iba a venir. Pixie se iba a ir pronto, y no quería que nos cogiera por sorpresa. La primera en exigir sus raciones de comida diaria hacía más de una semana que no ingería nada que no fuera el agua con azúcar que le administrábamos con una jeringuilla. Ni frankfurts, ni potitos, ni yogures... pero continuaba siendo la perra alegre de siempre. nos seguía y pedía caricias, en esto también cambió, tal vez pedía más caricias que nunca.

Ayer, 27 de junio, por la mañana, Pixie vio como se abría delante suyo el camino a las estrellas, donde aún se veía perfectamente el rastro de unos calcetines brillantes, y decidió no ignorarlo más. Se fue tranquila, rodeada de manos que le hacían esas caricias que tanto le gustaban.

A estas horas, seguro que ya se ha reencontrado con el resto de quadrúpedos de casa. ¡Que hartón de ladrar a las caras nuevas se debe haber pegado! Nosotros, como siempre, hemos quedado tristes, muy tristes, pero a la vez muy satisfechos de haber podido compartir con ella este último año y cuatro meses.

Pixie, abuelita, siempre te vamos a querer.

divendres, 26 de juny de 2009

In loving memory

Michael Joseph Jackson
29/081958-25/06/2009

dimarts, 16 de juny de 2009

Pluto el Pulga

El nou quadrúpedo, també conegut com lo Pluto crack / El nuevo quadrúpedo, también conocido como lo Pluto crack.

divendres, 12 de juny de 2009

Mr. Pamela

A mi no em fa gràcia!/ ¡A mi no me hace gracia!

dissabte, 6 de juny de 2009

Nut, la nostra primera acollida

Primer de tot he de dir que les nostres acollides són com semi-acollides, perquè qui fa les acollides 100% són la Laura, el Tetu i les nenes. I com que venen a casa a passar els caps de setmana, nosaltres fem acollides a mitges, tot i que ens encarinyem dels gossos com si els tinguéssim 24/7.

Avui ha marxat la Tina, que ha estat la nostra segona acollida, però primer toca parlar de la Nut, que va ser la primera.

La Nut no havia tingut gaire sort en la seva vida. A principis d'any va anar a petar a la gossera de Cuenca, on l'esperança de vida sol ser més aviat curta. Va tenir sort i la protectora Animals Sense Sostre, de Gavà, la va portar cap a Catalunya i ens van demanar que l'ajudéssim a trobar casa.

Una familia es va enamorar d'ella, i la van tenir un mes, però la vam haver de retirar perquè no la tenien en condicions. I així va venir a casa amb nosaltres, perquè la Laura es va oferir a acollir-la.

Va venir amb molta por, però amb els dos mesos que la vam tenir va aprendre moltes coses, tot i que mai va acabar de refiar-se del Tetu que li devia recordar a algú que li portava mals records. L'Enric i la Rosa de Tàrrega, que ja s'havien interessat per adoptar la Nut just quan va anar amb l'altra família quan van saber el que li havia passat ens van dir que tenia un lloc a casa seva amb ells, la seva gossa Sole i la seva gateta.

A dalt la Nut amb la Mona, i a baix la Nut amb la Sole.


L'adaptació de la Nut a la seva nova família, a la definitiva, ha estat molt ràpida i estem molt contents perque sabem que se l'estimen molt. Ella també els estima, també ho sabem, perquè fa coses que ens ho demostren. A més, s'ha fet inseparable de la Sole.

Moltes gràcies Enric, Rosa, Sole i Micheta (i Sandra i Paquito) per estimar tant la Nut i haver-li donat l'oportunitat, per fi, de tenir una família definitiva.

dimarts, 2 de juny de 2009

Aquesta és la Sae.

Bufa! Si encara no us he presentat la Sae, la "nova" galga que aviat farà un any que va arribar!

La Sae és la meva galga, i jo sóc la seva humana. Això vol dir que és germana amb totes les de la llei de la Pixie, en Coet i la Jackson. Amb la resta de la tropa només és germana sense totes les de la llei, que no és poc.

Ara fa un any vam rebre una trucada d'una veterinaria de la Bisbal perquè un home li havia portat dos galgos de 3 anys i sans per sacrificar. Ella, s'hi va negar.  Vam negociar, ja que el caçador volia que els hi compréssim i vam aconseguir que ens els cedís a tos dos. Amb la Capi els vam anar a recollir la tarda del 13 de juny, sortint del meu examen de dret romà, mentre queia un diluvi universal.

La Sae i en Campeón, el seu inseparable company, a la Bisbal

Jo em vaig encarregar d'agafar la galga, que es deia Saeta. L'home va dir que era "muy arisca y estéril" però de seguida ens vam caure bé. Va estar dos mesos acollida al terreny, i jo l'anava a veure i la sociabilitzava. Vaig aconseguir que vingués quan em veia i li feia carícies, li parlava i li llegia coses. El 13 d'agost, dos mesos després d'haver arribar i quan ja feia un mes que el seu company inseparable havia trobat una familia adoptiva, la van venir a buscar a ella. 

L'Esther i en Joan de Figueres havien de ser la seva família. Jo els vaig explicar la seva història mentre la portàvem a banyar. I amb la Capi els vam donar les pautes de seguretat que havien de seguir, sobretot els primers dies, per tal que l'adaptació de la Saeta fos exitosa. Encara recordo que abans de marxar els vaig dir que s'emportaven la joia de la corona, i que si tenien qualsevol problema, per insignificant que els semblés, que em truquessin.  Es van endur el meu tresor i jo vaig estar molt contenta de que hagués trobat una família que l'estimaria molt.

Vaig ser taaaant innocent. A la mitja hora d'haver arribat a Figueres ja l'havien perdut. Evidentment es van passar pel forro totes les indicacions de seguretat que els havíem donat. Total, què hem de saber nosaltres de l'adaptació de galgos que no sàpiguessin ells, no? I penseu que em van trucar? Nooo. Al cap de tres hores vaig trucar jo per preguntar com havia anat l'arribada a casa "Malament, s'ha escapat". Feia una hora i mitja que l'havien perdut i no havien dit res. Be, nois, bé.

Els següents dies van ser com un malson. Viatges en cotxe amunt i avall, per camps, camins, carreteres. La N-II i l'A7 allà al costat, tempesta, tramuntana, el pont d'agost. Gana, son... i què? La Saeta estava perduda, sola i segur que morta de por, Cada dia quan sortia de casa, amb els meus companys, estava convençuda de que avui seria el dia, llavors arribava a aquelles grans esplanades que envolten Figueres i em queia l'ànima als peus. Com podria trobar una gossa sense cap tipus de referència, doncs encara no havia estat mai a la que havia de ser casa seva, enmig de tot aquell descampat? Era impossible!

Impossible? No hi ha res impossible, i el dissabte 16 la vam trobar, gràcies a la col·laboració ciutadana, en especial de la gent del càmping Pous i del ciclista Sant Puig, que va trucar indicant-me on l'havia vist. Això si, l'havien atropellat. 


16 d'agost de 2008 a casa!

Vam haver de passar 3 operacions, 3 mesos i mig de repós gairebé absolut, en que el menjador de casa es va convertir en una sala de recuperació veterinària, presidida per un gran transportí ple de mantes i coixins on la Sae dormia. Temps en el que l'Esther i en Joan no van trucar ni un sol dia per preguntar com estava la "seva" gossa, tampoc van ajudar ni amb un miserable euro per fer front a les operacions.

En principi estava acollida, però un dia del mes de novembre li vaig dir "Sae, hem fet reunió familiar i et quedes". Com si ho hagués entés, des d'aquell dia és una gossa molt més oberta i sociable. Ha perdut una pota, que la té inutilitzada, però és feliç. Ara haurem de començar piscina per veure si podem recuperar una mica de mobilitat. Ja posarem vídeos. Per cert, va alta.

Com veieu, el 13 d'agost va ser un dia d'inflecció en la vida de la Sae. Va deixar enrera la Saeta, una galga muy arisca y estéril per convertir-se en la Sae una galga simpàtica que desborda carinyo i que de seguida que puguem haurem d'esterilitzar.

Sae, t'estimo!