diumenge, 27 d’abril de 2008

Estem vius! / ¡Estamos vivos!

Passem per aquí per donar senyals de vida. Estem bé, en Coet, la Cleo, la Mona i la Pixie engostipats, però bé.

Aquests dies anem una mica atrafagats preparant un projecte que ens fa mnolta il·lusió i que ben aviat us presentarem.

Inés, els de les fotos amb la Piula som nosaltres. A en Lance i la Nanny ja els has conegut, la galga negra que es veu es la Lua, i la senyora de la jaqueta vermella la Mariona (la meva mare), jejejeje.

Pasamos por aquí para da señales de vida. Estamos bien, Coet, Cleo, Mona y Pixie resfriados, però bien.

Estos días estamos un poco atareados preparando un proyecto que nos hace mucha ilusión y que pronto os presentaremos.

Inés, los de las fotos cpn Piula somos nosotros. A Lance y Nanny ya los has conocido, la galga negra que se ve es Lua y la señora de la chaqueta roja es Mariona (mi madre), jejejeje

dimarts, 15 d’abril de 2008

Shhh, queadrúpedos dormint / Shhh, quadrúpedos durmiendo

En primer lloc, deixeu-me donar-vos les gràcies a tots els que vau dedicar uns moments a escriure algo per en hristo. Moltes gràcies.

A casa la vida segueix, i avui us porto una cosa més divertida. L'altre dia em vaig aixecar a la nit perquè tenia set, i no em vaig poder resistir a fer-los fotos a tots, alguns més dormits que els altres.

Són guapos, eh!

En primer lugar dejadme darops las gracias a todos los que dedicásteis unos momentos a escribir algo para Hristo. Muchas gracias.

En casa la vida sigue, y hoy traigo una cosa más divertida. El otro día me levanté por la noche porqué tenía sed, y no me pude resistir a hacer lacerles fotos a todos, algunos más dormidos que otros.

Son guapos, eh!

dimarts, 8 d’abril de 2008

Hristo

M'ha costat molt trobar el moment per posar-me a escriure aquesta entrada, i desijtaria no haver d'escriure-la. Perquè sempre és difícil venir a dir que ens ha deixat un quadrúpedo, però quan aquest quadrúpedo era el veterà de la colla i estava bé de salut, encara m'ho sembla més.

El diumenge es van donar un cúmul de desgraciats desproposits que van acabar amb la vida d'en Hristo. I a nosltres ens ha deixat molt tristos.

Hristo, el nostre rei lleó de ratlles, segur que ja tornes a dormir acurrucat a en Rodó. Fes-li un petó i diga-li que cada vegada que veiem un gat amb cara de bonàs pensem en ell. I fes el favor de no discutir amb la Neus, a qui també li has de fer un petó. Sàpigues, Hristillo, que tens un espai a cada un dels nostres cors, que és teu, i que mai mingú te'l prendrà, per molts quadrúpedos que puguin venir en el futur

T'ESTIMEM, GUAPO!

Me ha costado mucho encontrar el momento para ponerme a escribir esta entrada, y desearía no tener que escribirla. Porqué siempre es difícil venir a contar que nos ha dejado un quadrúpedo, pero cuando este quadrúpedo era el veterano del grupo y estaba bien de saluf aun me parece que lo es más.

El domingo se dió un cúmulo de desgraciados despropositos que acabaron con la vida de Hristo. Y a nosotros nos ha dejado muy tristes.

Hristo, nuestro rey león a rayas, seguro que ya vuelves a dormir acurrucado a Rodó. Dale un beso y dile que cada vez que vemos un gato con cara de buenazo pensamos en él. Y haz el favor de no discutir con Neus, a quien también debes darle un beso. Que sepas, Hristillo que tienes un espacio en cada uno de nuestros corazones, que es tuyo, y que nunca nadie te lo quitará, por muchos quadrúepdos que puedan llegar en el futuro.

¡TE QUEREMOS, GUAPO!t

divendres, 4 d’abril de 2008

Pixie & Lua

Des de que han arribat, i ja fa més d'un mes, encara no hem fet cap explicació de com els hi va la vida a casa a la Pixie i la Lua. Avui us explicarem una mica com són:

PIXIE:
Primer de tot hem de dir que la Pixie té uns quants anys més dels que ens pensàvem. En té uns 14. És una gosseta independent, però alhora li encanta que li facin carícies i que la respallin. Segurament és independent degut al seu estat: cega d'un ull i bastant sorda, però tot i anar a la seva sap que és una més del grup i li agrada formar-ne part. De vegades li passen coses típiques de la seva edat i es desorienta una mica, però de seguida la fem tornar a lloc. Ahir, per exemple, quan era l'hora d'anar a dormir vaig moure el seu llit perquè em semblava que estaria millor a un altre lloc. Al moure'l la Cleo s'hi va jeure i va deixar el seu buit. Aixó va despistar la Pixie, que anava amunt i avall buscant el seu llit del lloc on ja l'havíem tret. Ho vam solucionar ràpid agafant-la a coll i posant-la nosaltres al llit.
Una cosa en la que l'edat no l'afecta gens és en les ganes de passejar. Es posa contentíssima quan veu que treiem les corretges per anar a la pineda, i allà no para d'anar amunt i avall.
La cosa que li agrada més, però, és menjar. Pot ser que no hi vegi ni hi senti gaire bé, però us asseguro que l'olfacte el té perfecte i no es deixa perdre cap oportunitat de rebre una xuxe..

LUA:
L'Ana, la seva mami d'acollida, la defineix com una supervivent, i és que és això el que és la Lua. Mica en mica s'ha acostumat a que ja no ha de patir, que se li han acabat les misèries, però no deixa de ser una gossa molt cautelosa amb tot allò que li és nou i tímida amb la gent que no coneix. També es va acostumant a veure'ns passar amb l'escombra o amb algun pal sense espantar-se. Els primers dies només veure'ls ja s'ajupia ben quieta. Ara ja no.
Li encanta per sobre de totes les coses que l'acaricïn, i no es talla un pèl en gairebé exigir que li rasquis el cap. Suposo que és el que passa quuan una gossa descobreix les carícies als 9 anys d'edat.
De caràcter és una líder. Es nota que s'ha hagut d'espavilar durant molta anys. Ella controla la manada i protegeix de forma especial en Coet i la Fly el ue ens va suposar que estava acostumada a defensar els seus petits.

En fin, que estem molt contents de tenir-les a totes dues. Totes dues són unes iaies encantadores i ens alegra veure amb quina rapidesa s'han adaptat a ser dues més de la família.

Desde que llegaron, y ya hace más de un mes, aun no hemos hecho ninguna explicación de como les va la vida en casa a Pixie y Lua. Hoy os explicaremos un poco como son:

PIXIE:
Antes que nada debemos decir que Pixie tiene unos cuantos años más de los que pensábamos. Tiene unos 14. Es una perrita indeppendiente, pero a la vez le encanta que le hagan caricias y que la cepillen. Seguramente es independiente debido a su estado: ciega de un ojo y bastante sorda, pero a pesar de ir a la suya sabe que es una más deñ grupo del cual le gusta formar parte. A veces le pasan cosas típicas de su edad y se desorienta un poco, pero enseguida la ayudamos a volver a sitio. Ayer, por ejemplo, a la hora de irse a dormir movi su cama porqué me parecía queestaría mejor en otro sitio. Al moverlo Cleo se cambió de cama y dejó la suya vacía. Ésto despistó a Pixie que iba arriba y abajo buscando su cama del sitio de donde ya la habíamos movido. Lo solucionamos rápido cogiéndola en brazos y dejándola nosotros en su cama.
Una cosa en que la edad no le afecta en nada es las ganas de salir a pasear. Se pone contentísima cuando ve que sacamos las correas para ir a la pineda, y allí no para de ir arriba y abajo.
Pero la cosa que le gusta más es comer. Puede que no vea ni escuche muy bien, pero os aseguro que el olfato lo tiene perfecto y no se deja perder ni una oportunidad de recibir una chuxhe.

LUA:
Ana, su mami de acogida, la define como una superviviente, y es que esto es lo que es Lua. Poco a poco se ha acostumbrado a qua ya no debe preocuparse, que se le han terminado las miserias, pero deja de ser una perra muy cautelosa con todo aquello que le es nuevo y tímida con la gente que no conoce. También se va acostumbrabdo a vernos pasar con la escoba o con algín palo sin asustarse. Los primeros días se quedaba bien quita agachada. Ahora ya no.
Le encanta, por encima de todas las cosas, que la acaricien, y no se corta un pelo en casoi exigir que le rasquen la cabeza. Supongo que es lo que pasa cuando una perra descubre las caricias a los 9 años de edad.
De carácter es una líder. Se nota que se ha tenido que espavilar durante muchos años. Ella controla la manada y protege de forma especial a Coet y Fly, lo que nos hace suponer que estaba acostumbrada a defender a sus pequeños.

En fín, que estamos muy contentos de tenerlas a las dos. Las dos son unas abuelas encantadoras y nos alegra ver con qué rapidez se han adaptado a ser dos más de la familia.

dimarts, 1 d’abril de 2008

Enhorabona, Fabianne ¡ Enhorabuena, Fabianne

Tenim l'ordinador espatllat, però passem per aquí amb el portàtil per deixar-vos les últimes notícies de la Fabianne. Us enrecordeu de qui és, no? Aquella galga que van trobar a principis de desembre de l'any passat amb moquillo que per molts era una cas perdut. No valia la pena gastar ni un esforç per ella, i tampoc calia demanar ajuda difonent el seu cas, ja que no s'ha de jugar amb els sentiments de la gent. Doncs deixeu-me que dediqui a tots els que fa 4 mesos pensaven així una GRAN BUTIFARRA, perquè avui la Fabi és una galga recuperada, concretament és una sloughi recuperada. Segur que ara no li farien tants fàstics, ja que una vegada recuperada s'ha pogut veure que és d'una raça "exclusiva" de la qual se'n veuen pocs exemplars. Us imagineu com fardarien, alguns dels que fa 4 mesos li van donar l'esquena, passejant amb ella?

Fabi, estem molt contents per tu, i des d'aquí li volem agrair a la Neyda i el seu xicot tot l'esforç que han posat en tu. Tots tres us mereixieu aquest final.

Tenemos el ordenador estropeado, pero pasamos con el portátil para dejaros las últimas noticias de Fabianne. ¿Os acordáis de quien es Fabianne, no? Aquella galga que se encontraron a principios del mes de diciembre del año pasado con moquillo, que para muchos era un caso perdido. No merecía la pena gastar ni un esfuerzo en ella, y tampoco se debía difundir su caso ya que no se puede jugar con los sentimientos de la gente. Pues dejadme que dedique a todos los que en el mes de diciembre pensaban así un GRAN CORTE DE MANGAS, porqué hoy Fabi es una galga recuperada, concretamente es una sloughi recuperada. Seguro que ahora no le harían tantos ascos, ya que una vez recuperada se ha podido ver que es de una raza "exclusiva" de la cual se ven pocos ejemplares. ¿os imagináis como fardarían, algunos de los que hace 4 meses le dieron la espalda, paseando hoy con ella?

Fabi, estamos muy contentos por ti, y desde aquí queremos agradecer a Neyda y a su chico todo el esfuerzo que han puesto en ti. Los tres os mereceis este final.