dilluns, 8 d’octubre del 2007

Thelma & Louise

EDITADO: Había olvidado traducir el penúltimo párrafo del texto en castellano. Párrafo que es bastante importante para entender el final ;)

La vida és una succesió de segons. Tot i que potser no sempre ens en adonem, cada un és important pels que vindran després, tant els més bons com els més dolents. Saltar-ne només un podria suposar un canvi radical de rumb en les nostres vides, i el que ens va passar el dissabte ho demostra.

A les 9 del matí ens va trucar la Capi que la Thelma s'havia escapat. Vam baixar de seguida, amb la resta d'amics, per ajudar la Joana i l'Albert a trobar-la. No és fàcil trobar una galga tan espantadissa com la Thelma, per tant no podiem deixar passar ni un segon. Com he dit, cada un compta.

Una mica abatuts perquè no la trobàvem, i espantats perquè s'havia escapat ella i corretja i podia liar-se per qualsevol arbre de qualsevol dels boscos que envolten Sant Feliu i esperar sense ser trobada se'ns va acostar un home gitano. Com que es mirava la Dora li vam preguntar per la Thelma, però no l'havia vist. Els que nosaltres si havíem vist era el cadell de whippet que portava penjant del braç. "Está muy enferma" ens va dir, i ens la va regalar. No va voler res a canvi, tot i que estàvem disposats a pagar-li. Va dir que es donaria per pagat quan la veiés passejar amb nosaltres... sana.

Vaig marxar cap al veterinari amb la gosseta, moribunda, i vaig deixar la resta del grup buscant la Thelma. El veterinari ens va dir que no ens fèssim masses il·lusions, la gosseta estava a les últimes i tant podia ser que se'n sortís bé com que no. La vaig deixar ingressada amb el nom de Hope. Esperança per ella i per la Thelma.

Al final, al vespre, després d'haver voltat, enganxat cartells i haver posat en alerta tothom que se'ns acudia vam trobar la Thelma. Ahir, quan vam anar a veure la Hope al veterinari, s'havia recuperat tant bé i ràpid que ens la vam poder endur.

I com que les coses no passen mai perquè si, si no hagués estat per la Thelma avui la Hope (ara Louise) ja no hi seria, la Joana i l'Albert van entendre que aquella escapada no havia estat perquè si, perquè com he dit les coses no passen mai perquè si. La Thelma s'havia escapat per donar-li a la Louise l'oportunitat de trobar, al seu costat i amb la Mouche i en Dixie, a la seva família definitiva.


La vida es una sucesión de segundos. Aunque no siempre nos demos cuenta, cada uno es importante para los que vendrán después, tanto los mejores como los peores. Saltarse solamente uno podría suponer un cambio radical en nuestras vidas, y lo que nos pasó el sábado lo demuestra.

A las 9 de la mañana nos llamó la Capi porqué Thelma se había escapado. Bajamos enseguida, con el resto de amigos, para ayudar a Joana i Albert a encontrarla. No es fácil encontrar una galga tan asustadiza como Thelma, por lo que no podíamos dejar pasar ni un segundo. Como he dicho, cada uno cuenta.


Un poco abatidos por no encontrarla, y asustados porqué se había escapado con la correa y podía liarse en cualquier árbol de cualquiera de los bosques que rodean Sant Feliu y esperar sin ser encontrada, se nos acercó un hombre gitano. Como miraba a Dora le preguntamos por Thelma, pero no la había visto. Lo que nosotros si habíamos visto era el cachorro de whippet que llevaba colgando del brazo, "Está muy enferma" nos dijo, y nos la regaló. No quiso nada a cambio a pesar de que estábamos dispuestos a pagar. Nos dijo que se daría por satisfecho cuando la viera pasear con nosotros... sana.


Me fuí con la perrita, moribunda, al veterinario y dejé al resto del grupo buscando a Thelma.
El veterinario nos dijo que no nos hiciéramos demasiadas ilusiones, la perrita estaba en las últimas y igual podía salir adelante como no. La dejé ingresada con el nombre de Hope. Esperanza para ella y para Thelma.

Al final, al anochecer, después de haber dado vueltas, pegado carteles y puesto en alerta a todo aquel que se nos ocurría, encontramos a Thelma. Ayer cuando fuimos a ver a Hope en el veterinario, se había recuperado tan bien y rápido que nos la pudimos llevar.


Y como las cosas nunca pasan porque sí, de no haber sido por Thelma hoy Hope (ahora Louise) ya no estaría, Joana y Albert entendieron que esa escapada no había sido porque sí. Thelma se había escapado para darle a Louise la oportunidad de encontrar, a su lado y junto a Mouche y Dixie, a su familia definitiva.

6 comentaris:

montse ha dit...

Que bonic!!!! Quina història i quin final tan feliç!!
M'acabes d'alegrar el vespre. Porto molta estona mirant fotos i llegint històries de gossos abandonats, i estava molt abatuda. Si no fos per la falta d'espai .... Però aquesta història m'ha fet despertar i recordar que mentre hi hagi gent sensible hi haurà finals feliços com aquest.

Esther ha dit...

Uff, muy bonito Núria, realmente menudo día más completo fué el sábado, lo mejor encontrar a Thelma!!!, como bien dices nos temíamos lo peor y ver la cara de felicidad y tranquilidad de Albert y Joanna por volver a tenerla en casa fué maravilloso.
Y el domingo el "día feliz" con pasteles, cava y refrescos para celebrar la llegada de Louise y el reencuentro de Thelma con su familia, porque todos somos ya una familia. Besos

Ines ha dit...

Que bien, espero que la perrita se recupere, mantenednos informados. ¡Qué buen grupo sois!

Anònim ha dit...

Veo que su fin de semana estuvo bien movidito. Por suerte salio todo bien!!
Muchas fuerzas para la perrita(Louise) espero que se recupere pronto.

Byron y Xinver ha dit...

Sí qué alegría... Perder la mascota es terrible. Esperamos que la perrita se recupere del todo, ojalá.

Laura ha dit...

És veritat. la Thelma va anar a buscar a la Louise, però la vàram trobar nosaltrsa primer.
Ara ja estan juntes i molt felisses!!