diumenge, 28 de juny del 2009

Pixie, segueix el camí de les estrelles / Pixie, sigue el camino a las estrellas

Mai havia estat de fer-se notar massa. Bordava quan arribava algún quadrúepdo nou, fins i tot encara que aquest fos de joguina. No li agradava molestar, suposo que per això feia dies que ens preparava pel que havia de venir. La Pixie marxaria aviat, i no volia que ens agafés per sorpresa. La primera en exigir les seves racions de menjar diàries feia més d'una setmana que no ingeria res que no fos l'aigua amb sucre que li subministràvem amb xeringues. Ni frankfurts, ni potitos, ni iogurts... però continuava essent la gossa alegre de sempre. Ens seguia i demanava carícies, en això també va canviar, potser en demanava més que mai.

Ahir, 27 de juny, al matí, la Pixie va veure com s'obria davant seu el camí de les estrelles, on encara s'hi veia perfectament el rastre d'uns mitjons brillants, i va decidir no ignorar-lo més. Va marxar tranquil·la, envoltada de mans que li feien aquelles carícies que tant li agradaven.

A hores d'ara, de ben segur ja s'ha retrobat amb la resta de quadrúpedos de casa. Quin fart de bordar a les cares noves es deu haver fet! Nosaltres, com sempre, hem quedat tristos, molt tristos, però a la vegada molt satisfets d'haver pogut compartir amb ella aquest darrer any i quatre mesos.

Pixie, iaiona, sempre t'estimarem.


Nunca se había hecho notar demasiado. Ladraba cuando llegaba algún quadrúpedo nuevo, hasta cuando éste era de juguete. No le gustaba molestar, supongo que por esto hacía días que nos preparaba para lo que iba a venir. Pixie se iba a ir pronto, y no quería que nos cogiera por sorpresa. La primera en exigir sus raciones de comida diaria hacía más de una semana que no ingería nada que no fuera el agua con azúcar que le administrábamos con una jeringuilla. Ni frankfurts, ni potitos, ni yogures... pero continuaba siendo la perra alegre de siempre. nos seguía y pedía caricias, en esto también cambió, tal vez pedía más caricias que nunca.

Ayer, 27 de junio, por la mañana, Pixie vio como se abría delante suyo el camino a las estrellas, donde aún se veía perfectamente el rastro de unos calcetines brillantes, y decidió no ignorarlo más. Se fue tranquila, rodeada de manos que le hacían esas caricias que tanto le gustaban.

A estas horas, seguro que ya se ha reencontrado con el resto de quadrúpedos de casa. ¡Que hartón de ladrar a las caras nuevas se debe haber pegado! Nosotros, como siempre, hemos quedado tristes, muy tristes, pero a la vez muy satisfechos de haber podido compartir con ella este último año y cuatro meses.

Pixie, abuelita, siempre te vamos a querer.

8 comentaris:

Byron y Xinver ha dit...

Hola, sentimos esta marcha. Vaya racha estos días...
Un abrazo.

Byron y Xinver ha dit...

Hola, sentimos esta marcha. Vaya racha estos días...
Un abrazo.

Marité ha dit...

Lo siento muchísimo, lo importante es que hayas estado justo justo cuando tenías que estar, es lo que un perro necesita.
Besos

Esther ha dit...

Pixie ha conocido gracias a vosotros el amor, las caricias, el ser muy querida, las super nenas nos alegramos de haberla conocido y haber podido compartir nuestros ratitos con ella.
En su estrella os sonrie.
Un beso familia.

montse ha dit...

Moltes gràcies per haver-li donat aquesta jubilació tan feliç a la petita Pixie. Ja pots imaginar-te com ho sento i com em sento de prop vostre. Una abraçada!!

Esther ha dit...

Ostres, ho sentim molt :( sé que deveu estar molt tristos, però jo us diré només una paraula: GRACIES!
GRACIES, GRACIES, GRACIES!!!! Estem amb vosaltres.

Unknown ha dit...

Caram!

No ha sabia.

Em sap molt de greu.

Però segur que està al cel dels gossets i gossetes amb la Vivi i tants altres.

Una llepadeta carinyosa

Juan Fernando Ortiz Llares ha dit...

Hola José buenas, soy juanjo y me gustaría contactar contigo para realizarte una propuesta.

Esperando tu respuesta dejo un cordial saludo.

Juanjo
carritus.wordpress.com
juanjoortizllares@gmail.com